Categories
Pensaments i il·lusions taller Vivències que tinc

Restes de galeta i maquillatge

Aquesta setmana hem estat fent les presentacions d’obres de teatre finals dels nens i nenes de l’Aula de Teatre de Lleida.

Fa poc menys d’un any vaig escriure aquestes línies que m’agradaria compartir amb vosaltres.

Restes de galeta i maquillatge

Un nen amb trossets de galeta encara per les galtes espera impacient que el maquillin. En un tres i no res li han posat el vestuari, que de principi semblava que li anava gran però amb dos doblecs i quatre imperdibles ja li va com anell al dit.

Avui és el gran dia per aquest nen que ha anat venint a l’Aula setmana rere setmana per assajar una obra que primer no entenia gaire i poc a poc anava descobrint. Avui sortirà a escena i es convertirà en aquell personatge somniat.

Els nervis comencen a estar presents ja que el moment de l’actuació s’apropa i tot ha d’estar llest pel gran moment. “Me’n  recordaré de tot?”, pensa el nen mentre acaba de repassar els fulls del text de l’obra. “Sortirà tot bé?”, pensa el professor. Segur que sí, el treball ha estat intens i productiu després d’haver-hi dies de tot, dies bons i dies que potser pel temps o d’altres  factors, la classe estava més moguda que mai.

Ja està tot llest. Tothom està maquillat, vestit i pentinat, amb el text après, repassat i les escenes clares uns més que altres.
El professor confia en els seus alumnes i els alumnes en el seu professor. “Passeu-vos-ho molt bé i gaudiu del moment, si així ho feu sortirà molt bé”, els hi comenta el professor minuts abans de dirigir-se el grup a l’escenari.

Ja hem arribat a l’escenari i ens trobem a cametes, aquelles cortines negres que a classe eren imaginàries on està la pissarra i la paret de ratlles i ara s’han convertit en reals. Hi hem arribat en fila, un per un, passant pel vestuari de baix de l’Aula, un lloc màgic on s’hi barregen mòduls, vestuaris amb història i estris diversos que queden per allà després que altres alumnes hagin utilitzat.

Des de cametes el nen observa l’espai i comenta nerviós si falta gaire per sortir. “Quan s’apaguin les llums”, respon el professor mentre s’assegura que mòduls, escenografia i resta d’attrezzo quedin preparats tal i com ho havia pensat el professor del nen que ara li toca actuar.

Només falta una cosa, unes paraules màgiques  i enèrgiques com les que dirà el nen després quan actuï. És aquell ritual de grup per abans de començar, així que ens reunim tots i diem un “molta merda!”. I quan tot just s’acaba de pronunciar l’última a s’apaguen les llums de sala i s’obre el teló, comença l’espectacle!

El nen està preparat a l’esquerra de l’escenari inquiet per sortir. Els professors, per la seua banda, l’ajuden i guien per si
no es recorda d’alguna cosa seguint les indicacions que escolten per l’Intercom. “Que entrin!, espenteja’ls!, que parlin més fort!, més endavant!, ho estan fent molt bé!”, són algunes de les paraules més pronunciades des de cametes.

La funció ha acabat i el públic abundant entre pares, família, amics i altres companys de l’Aula els han aplaudit tan que fan que
aquell nen, que abans tenia restes de galeta per les galtes i ara tan sols li queda alguna resta de maquillatge, torni a casa amb el millors dels somriures i un enorme desig per tornar a fer teatre l’any vinent.

Gràcies per tot,

Jordi

curs 2009.2010

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *