Autor: jordivillacampa

Treballar amb teatre social amb un nou grup sempre esdevé un nou repte. Mai saps cap a on anirà ni amb qui ho treballaràs i aquestes dues incògnites  sempre esdevenen el principi d’un camí amb un neguit força encoratjador.

El primer dia ens vam conèixer amb els/les alumnes de mediació de 4t d’ESO de l’institut Torrevicens de Lleida interessats en conèixer nous camins per tal de trobar ponts de diàleg entre aquells/es alumnes que han estat partícips d’algun conflicte a l’aula, l’institut o fora. Gràcies a la confiança que m’havia donat la seva coordinadora pedagògica tenia ganes de donar-los una nova eina que partia del teatre de l’oprimit/da.

La meva sorpresa va ser la gran quantitat de nois i noies que tenia per treballar. Normalment ho he fet amb un grup més reduït però la situació que se’m planejava i la bona voluntat que el grup semblava indicar ho plantejava com un bon repte a assolir gratament. Així és que després d’uns quants exercicis per trencar el gel i començar a entrar en situació per prendre consciència de quins són els agents que actuen en una situació de TO (teatre oprimit) ens vam dividir en dos grups per treballar situacions que mostressin un conflicte latent o que hagués passat o pogués tornar a passar a l’institut.

En pocs minuts cada grup el va tenir decidit: una situació de parella on el noi enganya la noia amb una altra i una situació de parella heterosexual on el noi utilitza la noia com auto-engany ja que ell descobreix que és homosexual i ho confia a la seva millor amiga.

Totes dues situacions els hi havien passat directament o indirectament i com que veia que tenien ganes de treballar-les ens hi vam posar de seguida. El primer que vam fer va ser explicar la situació amb cinc imatges: en la primera vam presentar cadascun dels personatges que intervenien, en la segona els desitjos que tenien opressor/a i oprimit/da, en la tercera on hi hauria el desencadenant del conflicte, en la quarta el conflicte en sí mateix i en la cinquena que concloia la situació de manera no resolutiva.

Els dos propers dies els vam tenir per pensar en els diàlegs i aprofundir en la situació pensant més en la raó de les seves accions. Això sí, no caient en teatralitzacions exagerades i sempre portant-ho cap al nostre terreny per tal que el públic es sentís propera la situació, és a dir, utilitzant el nostre llenguatge.

És un fet que van fer molt bona feina i que vaig treballar molt a gust amb aquest alumnat. Van saber com enfocar cadascuna de les situacions, les van anar treballant i defensant sense complexes i davant de tot van mostrar una seguretat i unes ganes de transmetre als seus companys/es de l’institut una nova manera d’entendre’s i d’obrir camins. I tot (crec) gràcies al fet que allò que mostraven els movia per dintre.

I així ho van fer. Vam tenir l’ocasió de mostrar les dues situacions que havíem preparat a l’alumnat de segon d’ESO i tots i totes ens vam adonar que l’experiència mostrant-ho en cada classe per separat esdevenia única. En les sessions buscàvem un fòrum, una trobada entre actors/ius (alumnes mediadors) i espectactors/ius (alumnes de les classes) on cada grup trobava nous camins a seguir segons la conducta dels personatges que estaven a escena. Buscàvem un diàleg sobre l’acció. No n’hi havia prou en parlar des de la cadira sinó que aquell/a que tenia ganes d’intervenir ho feia posant-se en la pell dels personatges tornant a agafar la “peça” a partir d’aquella situació on li hauria agradat veure un altre tipus de conducta. I sí, no semblava fàcil que aconseguíssim que sortís públic a participar però degut a l’empatia i la seguretat en la feina que demostraven el grup de mediadors/es van transmetre una seguretat i creença amb el que feien que va ser senzill que molts/es dels seus companys/es d’institut es posessin en la pell dels protagonistes.

Amb una sessió d’uns 50 minuts no sabem què haurem aconseguit. Tan debò, però, si tan sols per una estona hem pogut empatitzar amb la situació i adonar-nos del què fem i el què podríem fer en determinades situacions. De voluntaris a participar en l’acció de la història en van haver pocs pel temps que vam tenir però n’estic convençut que molts d’ells/es per no dir tot el grup van pensar en algun moment en com poder canviar aquelles situacions que no ens agraden només en un petit gest, una acció o iniciant una conversa. Tan debò aquells pensaments es convertissin en accions reals.

Mediadors/es del Torrevicens, moltes gràcies per obrir-vos i donar tant de vosaltres  Pilar, moltes gràcies per confiar en el meu treball en teatre social basat en TO    professors i alumnes, gràcies en fer-vos partíceps

Fins aviat i seguim treballant per canviar allò que no ens agrada.