Categories
General Vivències que tinc

London 2019

Sí, hi he tornat. Malgrat alguns anys costi sempre intento complir amb la petita promesa que em vaig fer a mi mateix de viatjar almenys un cop l’any a Londres. Cada cop que visito aquesta ciutat em dóna noves dosis d’energia per tal de seguir endavant i continuar creient en la meva feina, en el meu dia a dia que uneix passió, creativitat i constància dins del teatre. I és aquí, a Londres, on se’m contagien novament noves dosis d’il·lusió, perseverança per continuar creient i seguint en la meva feina.

Per molts cops que hi vagi mai em deixa de sorprendre. Aquest cop vaig descobrir nous teatres, el Queen Elizabeth’s Hall i l’exposició a la Tate Gallery.

The play that goes wrong (teatre)

En tenia moltes ganes. Ja eren moltes les amistats que m’havien recomanat anar-la a veure. Aquesta obra que va tot el malament que podria anar i més, està creada pels grans Mischief Theatre. Riure sense parar, situacions controlades des del descontrol i sempre amb la sensació que no pot anar res més pitjor. Imperdible comèdia.

Waitress (teatre musical)

Què dir d’un musical que no en tenia ni idea de què anava i en vaig sortir encantat. Dels seus personatges, del seu talent, de les seves situacions però sobretot de les seves cançons. Mai hauria pensat que amb farina, ous, llet i molt talent es podrian crear espectacles amb una musicalitat, coreografies i interpretacions dolces però sense ser empalagoses amb la correcta mesura.

Showstopper! (musical improvisat)

Són molt bons, molt grans, per no dir que descobrir-los per primer cop ha estat com rebre una classe esdevenint el grup per mi una escola. Comença amb l’arribada del director buscant un nou musical per agradar al seu productor. Ho aconseguiran? Necessitaran l’ajuda del públic per suggerir temàtiques i títols pel que hauria de ser el nou musical improvisat del dia. Gairebé dues hores creant un musical improvisat a partir de les suggerències del públic i les propostes de quatre musicals (antics i nous) per tal de poder seguir la melodia de les seves cançons i afegint-ni solos, veus i petites coreografies en alguns dels moments. Com diuen en el seu vídeo promocional: absolutely amazing.

The best of John Williams (concert)

La London Concert Orchestra amb l’Anthony Inglis com a director, un autèntic showman, van interpretar les BSO més conegudes creades per John Williams. E.T, Star Wars, Harry Potter, Superman, Indiana Jones…van ser algunes de les peces que van interpretar i que van provocar bonics records aque ens van fer aixecar de la cadira més d’un cop.

A comedy about a bank robbery (teatre)

Havia quedat tan meravellat dels Mischief Theatre (The play that goes wrong) que havia d’aprofitar la visita i veure la comèdia que des de fa temps tenen a Picadilly Circus. I sí és una gran comèdia en tota regla. Ritme trepidant, personatges còmics el més estripats possibles, i una proposta que en un principi sembla poc sorprenent però que a mesura que avança les propostes són més i millors. Sens dubte per passar una molt bona estona.

 

 

 

Categories
Pensaments i il·lusions Vivències que tinc

Gestohlene Kindheit

Fa una setmana vaig tenir l’oportunitat de visitar el camp de concentració de Sachsenhausen, proper a Berlin. Fins ara, n’havia sentit a parlar des de la distància al col·legi i l’institut, n’havia vist pel·lícules on en sortien o fullejat algun llibre però mai havia tingut l’oportunitat de trepitjar-ne cap. 

Visitar un camp de concentració (diferent al d’un d’extermini) et deixa amb una sensació estranya, et remou per dins i alhora et provoca un sentiment de ràbia al pensar que tot allò, tota aquella crueltat que s’hi cometia ho hem permès (i ho continuem permetent) la raça humana. És per això que m’enfadava, tot se’m regirava i no podia entendre el perquè hi havia visitants que es volien fer fotos amb els tancats plens de filferros punxencs als costat del mur del camp. Respecte, per favor.

Fent la visita em va venir a la ment un bon record de l’abril del 2013, “Gestohlene Kindheit”, una obra de teatre inspirada amb “El noi del pijama de ratlles” de John Boyne que vaig preparar amb nens i nenes de 10 i 11 anys a l’Aula de Teatre de Lleida. La sinopsi n’era aquesta:

Una filferrada separa els nens i nenes jueus d’un camp de concentració amb unes nenes alemanyes de ciutat. Gràcies al fum negre de les xemeneies d’ Auschwitz les nenes descobreixen la filferrada despertant la seva curiositat per saber quina vida s’hi amaga a l’altra banda.

Crec que és important parlar i treballar aquests temes de la nostra història amb els més petits. En el meu cas va ser un procés magnífic amb els nens i les nenes, coneixent entre tots el perquè d’aquells camps tot endinsant-nos en la vida d’aquells infants que malauradament van tenir una infància robada sent forçats en anar a aquests camps espantosos. Us deixo amb un recull d’imatges del que va ser aquell espectacle, un dels que en tinc més bon i emotiu record.

fotos: angopalleida

Categories
Vivències que tinc

Premis Literaris Alcarràs 2017

Arriben amb il·lusió, qui sap si seran ells o elles els guanyadors/es dels Premis Literaris 2017 de la vila d’Alcarràs. Des de l’escenari puc copsar les seves cares, la seva mirada inquieta i les cadires es remouen entre els més petits i petites tot esperant el gran moment.

Ja arriba: coneixem qui són els guanyadors/es. Els de categoria infantil pugen a l’escenari a recollir el premi i els convido a llegir el seu relat sorprenent. Els joves i adults, a compartir una mica el perquè d’aquella petita història guanyadora.

Hi ha hagut un gran participació tan en petits com en grans, fet que ens convida a tots i a totes a continuar cuidant de la cultura i estimar-la. I, si no fos el cas, a continuar-ho fent perquè malgrat els impediments mai defalleixi.

Gràcies, Ajuntament d’Alcarràs per convidar-me a participar conduint acte. Un plaer.

Salut i llibres.

Enllaç notícia Ajuntament d’Almacelles

Amb la guanyadora 12è PREMI NARRACIÓ CURTA
Categories
Vivències que tinc

Pastorets fan figa

El passat 30 de gener el grup Lo Treato d’Alguaire va presentar “Els Pastorets fan figa”, una adaptació lliure que vaig escriure i dirigir a partir del clàssic de Lluís Millà. Durant dues hores el públic va poder gaudir d’aquesta adaptació que anava entre el clàssic i tocs més moderns com els dimonis vestits de motards entrant amb motos, l’àngel en patinet i una boda al so de Like a prayer. Tot , amb la fantàstica col·laboració posant les seves veus cantant en directe de la Coral Ginestell.

Moltes gràcies al grup de teatre i les cantants de la coral i la seva directora Anna Borrego per tot el vostre treball, dedicació i sobretot il·lusió per tirar endavant aquest projecte plegats. De ben segur que se’ns queda un bon record digne de ser repetit. Fins aviat.

El grup de teatre

Vídeo post funció realitzat per Marc Inglés

Fotos fetes per Jordi La-Rosa

Categories
General Vivències que tinc

Anem a la Vila del Llibre

La nena que volia ser la Lluna va tenir el passat diumenge 23 d’octubre una nova parada, aquest cop a Cervera, per participar dins dels actes de la Vila del Llibre, una iniciativa de la Xarxa de Viles del Llibre de Catalunya.

Va ser una presentació especial que va comptar amb la lectura de nens i nenes del Grup  Colònies Guàrdia Lada, un grup on hi sóc des de 1995 quan hi anava de nen i ja em vaig quedar de monitor i actualment de director.

La presentació la vam fer tot seguit de l’espectacle d’El petit príncep gran coincidència ja que el llibre inclou una petita cita d’Antoine de Saint Exupéry.

Els nens són els únics que saben què busquen

Us deixo amb l’enllaç de l’entrevista que em van fer per parlar de com havia anat aquest projecte escrit, com molt bé van titular “a 200 mans”

Escriure a 200 mans

Categories
Vivències que tinc

Taller de teatre social a Aina

Aquest cap de setmana he tingut l’oportunitat de participar a la trobada de monitors i monitores de la FEMN (Fundació d’Esplais Santa Maria de Núria) a Aina, Canillo (Andorra). Han estat dos dies de retrobada amb companys de formació dels cursos de monitors/es i directors/es als quals havia donat sessions i on he tingut també l’oportunitat de compartir experiències amb d’altres centres d’Esplai del territori Urgell. El Felip, La Maria i l’Andrea de colònies Guàrdia Lada també hi han estat representant el nostre grup.

Setmanes abans se’m va oferir l’oportunitat de fer un taller amb un grup de monis participants de la trobada per al diumenge al matí. Vaig optar per fer una sessió de teatre social (teatre de l’oprimit/da). Les experiències passades amb joves em van animar a provar-ho amb monis en actiu en diferents esplais amb diferents realitats socials a nivell de nens, nenes i famílies.

Cada cop crec més en aquesta eina de transformació social: fer arribar el teatre i les tècniques de dramatització per tal de modificar, si pot ser un poc, allò que no ens acaba d’agradar de la nostra societat. Tenia ganes de difondre-la als qui s’havien interessat pel taller i que en les tres hores que durava agafessin una idea d’aquesta poderosa eina de transformació social i animar-los a utilitzar-la en els seus centres.

Va ser fantàstic. Primer vaig dedicar la sessió a una petita introducció al teatre social, més concretament al teatre dels oprimits i les oprimides iniciat per Augusto Boal al Brasil el 1971. Un cop feta la introduccio vam fer uns exercicis d’escalfament d’escolta i entesa de grup per després acabar iniciant-nos en la conscienciació dels oprimits i les oprimides amb la hipnosi colombiana. Amb tota aquesta base feta vam poder treballar una mica amb tècniques de teatre imatge. Com seria una imatge d’educació? I de família? I de lleure? Vam crear les nostres propostes i compartíem les diferents lectures que hi trobàvem.

Per acabar, cada grup d’Esplai va poder crear una petita peça de teatre fòrum a partir d’una situació d’opressió que hagués tingut lloc i haguessin experimentat. Van sortir tres propostes molt interessants: deixar a banda un nen per part d’un grupet atès que menjava diferent; un cas de desautorització des d’Intendència a l’equip de monitors/es amb preferència a alguns infants i un cas de bullying per tenir al·lèrgia al colorant. Vam poder iniciar un interessant totes tres propostes. Llàstima que sempre ens falta més temps per debatre i compartir propostes i diferents visions.

Celebro que, com alguns vau comentar en acabar, hagueu trobat útil aquesta eina i la pugueu utilitzar en els vostres centres.

Gràcies per compartir el mati amb tant d’interès i creure en un món millor. Aquesta eina qui sap si pot fer una primera passa.

Categories
Vivències que tinc

Parlo a la Lluna

La nit de Lluna plena del passat mes d’agost, els nens i nenes de les colònies Guàrdia Lada van aprendre i cantar  “Parlo a la Lluna”, una adaptació lliure de la cançó de Bruno Mars “Talking to the moon” que vaig escriure i que la fantàstica i talentosa cantant Anna Borrego va interpretar amb tots ells i elles.

Avui,  nit de Lluna plena de setembre la comparteixo amb tots i totes vosaltres.

Que la Lluna sempre estigui al nostre costat.

Categories
Vivències que tinc

Ple d’emocions

Un any més han acabat les colònies i una setmana més tard encara em venen records; uns records plens d’emocions.

La nostra estimada canalla que hem vist crèixer des de fa anys, les han estat esperant un any, just des del dia que van acabar les anteriors. Un cop més arriben amb les motxilles plenes d’il·lusió i energia per uns deu dies que es presenten plens de rialles i bons moments. Aquest any, a més, la meitat dels nens i nenes arriben per primer cop i s’incorporen en aquesta petita gran família que som a la Guàrdia Lada. Nous i veterans es troben.

Els monis també repetim. Continuem i ressistim els més veterans (des de 1995 en el meu cas quan hi venia de nen) i també aquells i aquelles que poc a poc s’han incorporat a l’equip per intentar que Colònies segueixin, no es perdin i assegurin i vetllin per un bon relleu.

I com cada any, em quedo amb pinzellades de records plens d’emocions:

  • el repte de tenir un grup amb rècord d’infants a la Guàrdia Lada
  • que la gran majoria siguin nous/noves
  • (i que dos d’aquests siguin, per fi, el cosí i la fillola)
  • que els nous/noves s’emocionin com el primer dia d’aquells que ja són veterans
  • que els veterans es continuin emocionant como si fossin les primeres colònies
  • unes colònies que ens regalen cada dia nous horaris
  • uns horaris que ens porten experiències del que farem i ens endurem a la motxilla
  • la motxilla que s’endurà el Magí amb l’àlbum que li hem preparat del Projecte Nepal
  • el Projecte Nepal amb el que dia a dia hem pensat i hem treballat per establir aquest bonic enllaç Guàrdia Lada-Nepal
  • pensar en què els infants del Nepal ens escoltin i rebin amb la mateixa il·lusió i ganes de lleure que els hem enviat des de la Guàrdia Lada
  • la importància de l’aquí i ara en activitats per endinsar-nos en nosaltres mateixos a travès, aquest cop, de La nena que volia ser la Lluna i la seva cançó Parlo a la Lluna
  • la Lluna plena que ens va acompanyar en la lectura d’aquest conte al voltant de la seva llum
  • la llum que ens regalen els estels cada nit
  • la cançó, Himne de colònies que aquest any ens convidava a estar plens d’emocions
  • plens d’emocions vives pels qui és el seu darrer any,
  • plens d’emocions vives que ens desperten els qui  ja van acabar i ens venen a visitar
  • llàgrimes d’emoció que s’escapen al veure l’abraçada que li fan les teus cosins als seus pares i àvies
  • emocions d’alegria, tristesa, por, fàstic i, fins i tot, ira al veure que un cop més, les colònies han acabat

Nens, nenes, mossèn, monis, personal  la casa i famílies: un plaer haver estat aquests deu dies al vostre costat.

Fins aviat,

Jordi

Categories
General Vivències que tinc

Alguaire plena la Biblioteca

Ahir va fer un any que el programa amb el que crèiem i que tots dos presentàvem va acabar de forma inesperada i no compartida.
Ahir ens vam trobar en una escola on cadascú va realitzar un taller d’un dels seus projectes professionals.
Sempre endavant, creient en els teus principis.

Aquesta va ser l’entrada a Facebook que vaig escriure el dia després de trobar-nos amb la Maria del Olmo a l’escola Teresa Bergadà d’Alguaire. Un inici com aquell a primera hora del matí només ens podria portar una  molt bona jornada.

Vaig estar al llarg del matí amb els nens i nenes de quart de l’escola. A alguns els hi sonava el llibre i a alguns els venia totalment de nou. M’encanten aquestes situacions on uns i altres comparteixen una estona llunàtica! Com sempre dic, en aquests tallers no és necessari d’haver-lo llegit abans; els que així ho ha fet ja parteixen d’una idea base però els que no ho han fet ho descobreixen tot de nou i això, m’emociona.

Els alumnes es van mostrar en tot moment atents en saber com es va escriure i dibuixar aquest conte. Preguntaven, opinaven, reflexionaven però sobretot descobrien poc a poc ja fos amb imatges del conte que havien dibuixat els nens i nenes o música quin era l’univers de la Laura, la nena que volia ser la Lluna.

img_4482

Un cop més, després de cada sessió, un nou raconet de cada classe va quedar ocupat de tots els seus desitjos a la Lluna esperant que algun dia es fessin realitat.

I a la tarda, la presentació. Amb poc més d’una hora i trenta minuts la vam estar preparant amb alguns dels alumnes que havien fet els tallers al matí. Sis llegirien i vuit actuarien. Ens vam preparar una escena que sortia d’un fragment del lliure i va ser el primer cop que el paper de la Laura va ser interpretat per dos nens: tan la Laura escriptora que narra la història com la Laura que interactua amb els seus amics i amigues.

La presentació va anar molt bé. Molta gent va venir de diferents indrets d’Alguaire a interessar-se per aquesta història i veure com la Núria V., el Joel J., l’Alba B., la Raquel Ll., la Lluïsa T., i l’Ona Susana ens en llegien fragments i el Marc G., l’Alin N., el Miquel D., l’Oriol A., el Faust S., el Toni C., el Pol E. i l’Adrià D. es posaven en la pell dels protagonistes.

Gràcies també a la Sefa i el Miquel Nogueras per obrir-nos les portes de la biblioteca així com també a la Gemma Massana per convidar-me a venir i obsequiar-me amb un fantàstic lot de mel i melmelades casolanes boníssimes.

Que la Lluna us observi i us tingui cura.

 

Categories
Pensaments i il·lusions Vivències que tinc

Retorn a Riupedrós

Hi ha caps de setmana que no passa res i n’hi ha que passen moltes coses. El que us descriuré tot seguit és d’aquells que pertanyen al segon grup. Tot va començar en una sortida a la muntanya per anar a buscar bolets. Uns amics m’hi van convidar amb uns companys de feina seus i jo m’hi vaig afegir ja que la muntanya sempre em crida i si tinc oportunitats com aquestes val la pena d’aprofitar-les. Havia de ser un cap de setmana per Vilaller però el que no em pensava gens ni mica era que acabaria portant-me a bells records d’infància.vilaller1Estàvem allotjats en una casa de colònies molt a prop de Riupedrós. Des que hi vam arribar coneixia que em trobava prop d’aquella casa de colònies on hi havia passat tants estius i convivències amb els companys del col·legi. Tenia una certa curiositat per tornar-hi i descobrir què se n’havia fet de la casa, com deuria estar, què hi havia, com era l’entorn, estaria igual de com el recordava? I aquell pont que es movia tant quan el passàvem, seguiria de la mateixa manera?

Quan estàvem arribant i des del cotxe divisavavilaller2 la casa d’entre els arbres molts records em començaven a venir. Quines ganes tenia de baixar del cotxe i començar a caminar pels voltants d’aquella casa.I així vaig fer-ho. El primer que vam trobar va ser el pont.
I sí, estava com abans, com el vam deixar. Amb el mateix moviment de costat a costat que de petits ens temptava a que encara fos més ràpid, el mateix grinyolar, i el mateix soroll de les fustes al passar-hi per sobre.

Un cop passat el pont ens trobàvem amb l’ermita. Igual també de com la recordava però, això sí, més petita. Ja ho diuen que amb els anys la percepció del tamany de les coses canvia. Quan hi vam entrar vaig recordar-me del fresc que hi havia pintat. Minuts abans no l’hauria pogut desciure però un cop dins no en tenia cap dubte.

Vam passar pel davant de la magna casa de color blanc amb les dues “puntes” i vaig intentar entrar per la porta principal però estava tancada; un gran bolet immens li feia companyia al costat. I fent una mica d’espia vaig intentar veure com estava el menjador que em semblava que estava per la planta baixa…missió fallida. Es veia ben poca cosa.

Em va fer il·lusió tornar a passejar i córrer pel parc del davant de la casa retrobant-me també amb l’arbre centenari on ens reuníem a les nits. I com era centenari ho continua sent, ara amb uns vint i tants anys de més però igual de bonic. Quantes històries, activitats i gim-canes explicades al seu voltant.

I no podia acabar la visita sense anar a veure l’altre costat de la casa ara habitada per ortodoxos polacs. Es tracta de la part del camp de futbol, el camp de gespa i la piscina ara en desús. Trobar-ho no va ser senzill però ho vaig aconseguir.vilaller 3

Minuts abans de tornar al cotxe i després de reviure els intesos dies de colònies i convivències no podia deixar de passar pel costat del Riupedrós, tocar la seva aigua gelada que sempre hi corre i venir-me a la ment aquelles estones de rentar la roba al riu. Sí, rentar la roba al riu com s’havia fet sempre.

Bonics records d’infància que em conviden a deixar-ne constància en aquest escrit i tornar a convertir-me en l’infant que era quan hi anava.