8:57h. Amb una botella d’aigua de litre i mig i uns quants entrepans comença el viatge que promet ser llarg. Arribaré a Oviedo a les 19h i això vol dir que tindré moltes hores per pensar, llegir, escoltar música, menjar…

Sí, aquesta n’era la idea però el que vaig acabar fent va ser poca cosa. A l’estació de Zaragoza-Delicias, uns bessons pugen amb la seua mare i seuen al meu costat. A partir d’aquest moment s’ha acabat la tranquil·litat. La frase “quina hora és?’”, “quanta estona falta?” es repeteix dos cops cada hora mínim. A la fi arribem a Oviedo i el Pelayo i l’Edu em reben. Pugem al cotxe de l’Edu i anem cap a cal Pelayo a Piedras Blancas; ha estat un viatge llarg i estic cansat. Només arribar a casa, amb els seus encantadors pares fem un brindis amb sidra achampanyada. Quin detall! Minuts més tard sopem una mica.

 
Així és com va començar l’aventura per Asturies que acabo de viure. Una aventura que ha estat inoblidable. Poc pensava jo que en una comunitat autònoma que es creua en poc més de dues hores de punta a punta, s’hi trobés una gent tan amable. No feia ni un dia que havia arribat i ja em trobava al cotxe del pare del Pelayo fent una ruta per la zona en què viuen, Castrillón. Vam veure Salinas i la seua costa, el museu de Costeau amb el seu particular mirador…i fins i tot vam arribar al capdamunt d’una muntanyeta on es veia un paisatge increïble, llàstima que el vespre estigués arribant i es fes fosc.

Al llarg d’aquests dies m’he fet un fart de conèixer gent, interessar-me per noves costums asturianes i de visitar llocs. I és en aquests dies que me n’he adonat de moltes coses que quan un està sempre a la seua terra passen desapercebudes. Què dir del seu caràcter tan diferent al nostre. Començant pel de la família que m’ha acollit i acabant per la gent, amics dels meus amics, que he conegut. Són una gent esplèndida. En tot moment estan disposats a explicar-te coses! Encara recordo quan vam anar una tarda a Oviedo amb el Ruben i el Raúl i m’enseyaven la gran ciutat tot fent un tour en cotxe pels principals racons. I que bona era aquella xocolata amb carvallón! Aquella tarda només podia acabar amb un dolç típic d’Oviedo.

I què dir de la nit de cap d’any! Una festa totalment atípica per mi que va tenir lloc a un bar llogat i decorat el mateix matí per una colla de gent entre els que m’incloc.

 Aquest escrit només vol ser un petit record d’aquesta gran aventura asturiana. Una gran abraçada a tots aquells que han estat amb mi, sobretot a la família Rodríguez Calzado que m’han fet passar una setmana excel·lent. Gràcies a tots per la vostra acollida i quan vulgueu a Lleida us espero!