Categories
M'ha cridat l'atenció Pensaments i il·lusions

Temps de guarir

Assegut en un humit tronc que amb el seu aspecte demostra els seus llargs anys de vida començo a gaudir de petits però molt significants detalls que em remouen interiorment.

Els ocells que piulen al meu voltant tot fent-se entendre entre ells i regalant-me una bonica cançó; el flirteig d’una mosca que entrevola davant meu sense voluntat de molestar; la música que desprèn el so del vent que atravessa l’entorn on em trobo i l’olor a terra humida després d’una curta però desitjada pluja.

M’aturo, un tronc; escolto, un ocell; sento, el so del vent;
oloro, la humida terra, noto el pas del temps…

Categories
Pensaments i il·lusions

Parar

D’ara fa un temps que els dies són llargs, espesos i feixucs. Aquests estan plens de reunions, activitats, feina, cafès, actes, classes…que t’ocupen (sense gairebé ni adonar-te’n) tot el dia sense permetre’t un dels grans plaers , el de la pausa. És durant aquests dies que el telèfon sona, el rellotge avança a un ritme vertiginós, l’agenda està atapeïda i sinó l’apretes en poc temps amb noves feines i les parets de casa et donen el bon dia i el segueixen, sovint, el bona nit quan arribes per sopar.

Potser, ara, quan per fí tinc una estona de parada on començo a pensar i reflexionar amb el que he anat fent durant aquests dies que me n’adono que no m’aturo ni un sol segon.

Pensem-ho un altre cop i fem-ne la valoració, aturem-nos i adonem-nos d’aquest petit i gran regal a la vegada, el de la pausa.

És, llavors, ara en aquest moment i en el sofà de casa que tants pocs instants al dia m’acompanya on m’adono que el parar  “quan menys t’ho esperes” és d’allò més reconfortant. Així doncs, aturem-nos en el temps, descansem i regalem-nos uns minuts al no fer res, les vegades que sigui necessàries, i deixem que aquest temps continui en el seu decurs quan ho creguem oportú i estiguem animats a continuar endavant.

Para’t.

Categories
Pensaments i il·lusions Vivències que tinc

Restes de galeta i maquillatge

Aquesta setmana hem estat fent les presentacions d’obres de teatre finals dels nens i nenes de l’Aula de Teatre de Lleida.

Fa poc menys d’un any vaig escriure aquestes línies que m’agradaria compartir amb vosaltres.

Restes de galeta i maquillatge

Un nen amb trossets de galeta encara per les galtes espera impacient que el maquillin. En un tres i no res li han posat el vestuari, que de principi semblava que li anava gran però amb dos doblecs i quatre imperdibles ja li va com anell al dit.

Avui és el gran dia per aquest nen que ha anat venint a l’Aula setmana rere setmana per assajar una obra que primer no entenia gaire i poc a poc anava descobrint. Avui sortirà a escena i es convertirà en aquell personatge somniat.

Els nervis comencen a estar presents ja que el moment de l’actuació s’apropa i tot ha d’estar llest pel gran moment. “Me’n  recordaré de tot?”, pensa el nen mentre acaba de repassar els fulls del text de l’obra. “Sortirà tot bé?”, pensa el professor. Segur que sí, el treball ha estat intens i productiu després d’haver-hi dies de tot, dies bons i dies que potser pel temps o d’altres  factors, la classe estava més moguda que mai.

Ja està tot llest. Tothom està maquillat, vestit i pentinat, amb el text après, repassat i les escenes clares uns més que altres.
El professor confia en els seus alumnes i els alumnes en el seu professor. “Passeu-vos-ho molt bé i gaudiu del moment, si així ho feu sortirà molt bé”, els hi comenta el professor minuts abans de dirigir-se el grup a l’escenari.

Ja hem arribat a l’escenari i ens trobem a cametes, aquelles cortines negres que a classe eren imaginàries on està la pissarra i la paret de ratlles i ara s’han convertit en reals. Hi hem arribat en fila, un per un, passant pel vestuari de baix de l’Aula, un lloc màgic on s’hi barregen mòduls, vestuaris amb història i estris diversos que queden per allà després que altres alumnes hagin utilitzat.

Des de cametes el nen observa l’espai i comenta nerviós si falta gaire per sortir. “Quan s’apaguin les llums”, respon el professor mentre s’assegura que mòduls, escenografia i resta d’attrezzo quedin preparats tal i com ho havia pensat el professor del nen que ara li toca actuar.

Només falta una cosa, unes paraules màgiques  i enèrgiques com les que dirà el nen després quan actuï. És aquell ritual de grup per abans de començar, així que ens reunim tots i diem un “molta merda!”. I quan tot just s’acaba de pronunciar l’última a s’apaguen les llums de sala i s’obre el teló, comença l’espectacle!

El nen està preparat a l’esquerra de l’escenari inquiet per sortir. Els professors, per la seua banda, l’ajuden i guien per si
no es recorda d’alguna cosa seguint les indicacions que escolten per l’Intercom. “Que entrin!, espenteja’ls!, que parlin més fort!, més endavant!, ho estan fent molt bé!”, són algunes de les paraules més pronunciades des de cametes.

La funció ha acabat i el públic abundant entre pares, família, amics i altres companys de l’Aula els han aplaudit tan que fan que
aquell nen, que abans tenia restes de galeta per les galtes i ara tan sols li queda alguna resta de maquillatge, torni a casa amb el millors dels somriures i un enorme desig per tornar a fer teatre l’any vinent.

Gràcies per tot,

Jordi

curs 2009.2010

Categories
Pensaments i il·lusions Vivències que tinc

El somni

Fa poc més d’un any va inaugurar-se a Lleida el que seria el tercer teatre més important de Catalunya, El Teatre de la Llotja. A pocs dies d’haver-lo inaugurat vaig aprofitar una de les sessions de portes obertes per veure’l; la caixa escènica i l’escenari  eren les parts que més m’interessaven pel somni que s’acabava de despertar dins meu: actuar-hi.

Avui, 30 de gener de 2011 he vist realitzat aquell somni que fa poc més d’un any veia complicat que es fes realitat. Avui hem celebrat amb la colla del programa, el grup de música, l’orquestra i uns bons músics el dia de  la pau i la no violència. Hem ofert un espectacle que ha unit la música i el teatre d’una forma molt tendra que emocionava tan al qui estava al públic com als qui estàvem a cametes esperant per sortir a actuar.

Durant aquella hora i poc més, pel meu cos han anat passant mil sensacions que m’omplien d’una enorme il·lusió i nervis alhora  no només pel  fet de sortir en aquell escenari ja fos interpretant l’àvia de
la caputxeta, el porquet de la casa dels maons o actuant en els
diferents esquetxos mimats amb un gran missatge al darrera sinó pel simple fet de trobar-m’hi.

Però amb el que sobretot em quedo és amb el moment en què em trobava sol a l’escenari, vestit de negre i amb un  únic zenital  instants abans de llençar-me al buit tirant-me des d’una estructura amb certa alçada. Ha estat en aquest  instant on aquell somni (d’ara fa poc més d’un any) m’adonava que s’havia fet realitat. Estava dalt de l’escenari de La Llotja.

 

Categories
Pensaments i il·lusions

Fer teatre

Ara fa 11 dies vaig tornar a experimentar una sensació que feia dos anys que no havia pogut experimentar: la de fer teatre. A l'octubre vaig tornar a l'Aula per a fer un taller d'interpretació on cada divendres ens trobaríem un grup de gent amant del teatre per assajar el que arribaria a ser El somni d'una nit d'estiu.

 Recordo el primer dia quan vaig incorporar-me al grup. Ells ja es coneixien, portaven dos sessions i jo encara no n'estava gaire convençut; això d'incorporar-me a grups que ja han començat sempre m'ha fet cosa. Però setmana rera setmana ens anavem coneixent més i poc a poc anavem treballant el nostre personatge, Lisandre en el meu cas.

He de reconèixer que el dia que se'm va donar el paper no me'l vaig agafar amb moltes ganes. De fet, volia fer de qualsevol menys d'enamorat però el fet de només ser dos nois al grup així ho va decidir. I feta ja l'obra i recordant tots els assajos he d'agraïr a la directora que se'm donés aquest paper.

He de dir que he après molt en aquest taller i en tots els que he anat fent. I amb el que realment em quedo és amb la sensació de fer teatre. Aquella que no té paraules per ser explicada però que t'omple tan quan falten pocs minuts per alçar-se el teló (encara que no en tinguis com era el cas) i començar una obra que t'estimes tan i tan. Una obra on aniràs entrant i sortint i passant el que ha de ser una molt bona estona amb el públic, pel públic i, no ho oblidem, per tu. Si un no fa teatre per disfrutar i ho disfruta de veritat el públic crec que tampoc ho farà.

[@more@]

Categories
Pensaments i il·lusions Vivències que tinc

Comiat a la ràdio

Us deixo el comiat a la ràdio després de set anys. Va ser al juny però mai és tard per recordar moments com aquell. 

Comiat

[@more@]

Categories
La crida Pensaments i il·lusions

Ràdio en directe

Ja hi tornem a ser. Un any més (el tercer) tornaré a ser a la plaça sant Joan de Lleida per fer una programació especial de ràdio dins del Solidàrium 2007. Aquesta mostra d’entitats solidàries de Lleida ens demana cada any que fem programes des de la carpa entrevistant ONGD’s, convidats d’altres països, tractem els objectius del mil·leni (enguany de la salut)…

No us negaré que estic força nerviós. No fa ni 24h que tinc informació de la gent que he d’entrevistar aquest cap de setmana  i no sé pas com ho faré! Vull ser optimista, pensar que en puc sortir i que, de fet, en total són gairebé 3h de ràdio que seran molt divertides i que les disfrutaré. Espero!

Així és que ja ho sabeu. Si voleu venir hi seré avui dissabte de 11:00 a 11:20 i de 17:00 a 18:00 i demà diumenge de 12:00 a 13:00 i de 17:00 a 17:30. Ja us contaré!

[@more@]

Categories
Pensaments i il·lusions

Tot a punt

Amb el portàtil sota les meues mans, les dues guies d’Irlanda i Dublin a la meua dreta i el full amb les dades de la meua host family és senyal que el dia s’acosta. Ja estic preparat per una nova aventura. Demà a les 11 del matí volo a Dublin. Hi seré tres setmanes, aquesta és la idea, i hi aniré a fer un curs d’anglès que espero em serveixi per a millorar l’idioma. A més aprofitaré per fer de voluntari en un festival e teatre que he trobat i de conèixer el país d’Irlanda que (ho confeso) primer no em cridava gaire l’atenció i ara cada cop  més.

Estic nerviós, no ho negaré, i també una mica assustat ja que no sé com anirà. Però  el que si que sé és que ho vull aprofitar; i apofitar minut a minut, sense perdre el temps en un país on tot és desconegut per a mi.

A partir de demà us escriuré des d’un altre lloc, lluny de casa. Esperem, però, que allà dalt també m’ho arribi a sentir.  Fins aviat.

[@more@]