Aquesta és la història d’un ocell. El seu naixement va ser com el de qualsevol au. Va sortir d’un ouet i els seus primers anys de vida anava molt ben acompanyat de la seva mare que li preparava el niu perquè s’hi sentís d’allò més còmode. Al niu hi estava molt a gust, fins i tot a vegades s’atrevia a posar-hi alguna branqueta per donar un toc d’originalitat. Aquest ocell estava molt ben acompanyat de dos ocelles més amb els qui compartia aquell niu. S’havien instal·lat en una caseta enorme dalt d’un arbre d’un parc amb molt d’encant.
Va arribar un temps, però, que un dels ocells va anar a volar per altres indrets i es van quedar els altres dos acompanyats de la seva mare. Tots dos van anar creixent fins que va arribar un dia que la mare va marxar i un d’ells va haver de fer-se càrrec de preparar aquell niu. Ara ell s’encarregava de buscar noves branques i fins i tot descobrir nous paisatges per ensenyar a una bandada d’ocellets que sovint els veia i els seguia.
Al principi, quan aquest ocell anava construint el niu es trobava molt còmode. Era jove i amb força i dia a dia tenia ganes i l’esperit molt plens per buscar noves branques, fulles o herbes per encara fer més bonic i decorat aquell niu. Ja es sap, però, que fer nius no és sempre tan senzill i això també li passava a ell ja que algunes branques que hi volia posar queien per si soles o bé per les corrents de vent que venien. Fins i tot de vegades d’altres ocells més grans els prenien les branques o bé posaven algunes branques que no acabaven de funcionar en aquell niu i que queien, doncs, pel seu propi pes. Els anys anaven passant i l’ocell sempre anava volant buscant noves branques, fulles o herbes acompanyat d’altres ocells que també n’hi proporcionaven per construir aquell niu on s’escalfaven junts i on vivien tan a gust.
Però va arribar un any amb diferents temporals; venien vents del nord, venien vents del sud, que feien més feixuga la tasca de continuar vivint en aquell niu. Dia rere dia, però, els ocells ho anaven intentant perquè s’hi trobaven a gust i volien estar sota el caliu d’allò que anaven construint tots junts i que veien que tan agradava als ocellets que els seguien. Moltes eren les piulades que dia a dia els acompanyaven i omplien de noves energies. No obstant, però, després de tants temporals i d’altres ocells que volien posar unes branquetes diferents que no li acabaven d’agradar, aquell ocell que sempre havia tingut tantes ganes de volar i de buscar sempre noves branques per anar renovant el niu de sobre la caseta es va cansar ja que veia que la il·lusió, l’esperit i la motivació que tenia s’acabaven. Les seves ales ja no volaven amb la mateixa energia (el darrer any havien perdut força) però ho continuaven fent fins que finalment, cansades van deixar de fer-ho. L’ocell va acabar decidint deixar aquell niu acompanyat del seu ocell amic i anar a volar a d’altres contrades fora d’aquella caseta per agafar nous aires.
I així va ser com van encetar l’últim vol que els va portaria a construir nous nius en d’altres indrets del món, qui sap si fora d’aquest continent travessant oceans.
